L’ametller

Sense adonar-me m’havia quedat embadalida mirant aquell arbre. No era gaire gros, ni un dels més alts. Tampoc era frondós o exòtic, però aquell, com cap altre, sobressortia d’un paisatge gris, monòton i apagat. No sóc una persona que es deixi captivar fàcilment per la natura, però aquell ametller, envoltat de flors tímides i presumides, em va calmar, com quan després d’un llarg viatge tornes a dormir al teu llit de sempre. El paisatge era trist, fred i auster, però la presencia d’aquell arbre va ser com topar amb un canó de llum tova enmig d’un desert cromàtic. Em va agradar i em va fer pensar que els ametllers són molt més que arbres que acabaran donant ametlles, De fet, vaig pensar que el fruit que se’n treu podria ser pura anècdota, una excusa final per poder recórrer tot el camí. L’ametller té una funció molt més important que la de donar fruit. Aquest arbre, pausat, serè i aparentment aliè a tot el que passa al seu voltant, ens recorda que malgrat tot, sempre hi ha coses bones per venir. Les seves branques recobertes de llum parlen de moments suaus, acollidors i amables que ara ens semblen llunyans i ficticis, però que no ho són tant i que, amb paciència, acabaran arribant. La flor de l’ametller resisteix amb una delicada solemnitat a la rudesa que imposa l’hivern i quan tot comença a ser càlid i acollidor de nou, aleshores, es deixa caure damunt el terra, amb la satisfacció de qui ha fet bé la seva feina i no demana res a canvi.
De tant en tant tots necessitem topar-nos amb un ametller en el nostre camí que ens recordi que el fred passarà. Un ametller que amb la seva calma adormi la nostra ànsia, amb el seu silenci faci callar la nostra por i amb la seva bellesa afebleixi el nostre desànim. I així, humil i majestuós, ens torni a fer creure en demà.